CARTA A L’ÀVIA

des que va caure, la tristesa ens ha envaït i res ha tornat a ser com abans...per què es permet tanta crueltat? Què ha fet l’ àvia per merèixer aquest tracte sobrehumà? ....Ja fa més de tres anys d’això i l’ àvia no ha tornat a ser la mateixa: diu coses estranyes, es mostra sempre trista o enrabiada i no té forces gairebé ni per respirar; sort que l’ajuda aquella màquina tan grossa...¿he dit sort? No sé....què voleu que us digui, que la veiem patir tant, que no sé si és sort o ¿unsort? (en anglès?). El fet és que des que li preparava el seu bikini ara fa més de 5 anys han passat moltes coses i la seva memòria s’ha esfumat a passos accelerats, la seva coqueteria ha marxat...una cosa no ha canviat: sé que ens segueix estimant com el primer dia, que segueix apretada als nostres cors, com nosaltres amb ella; al setembre de 2004 vaig enviar una carta a en Jordi Pujol perquè volia veure complert el somni de l’àvia, que era conèixer-lo; i ho vaig aconseguir tot i que aleshores començava la debacle, les caigudes i la tristesa. Ara, no em queda res més que dedicar-li unes paraules al meu blog, perquè àvia t’ estimem molt, et portarem sempre al cor i els teus besnéts sabran sempre de tu i els parlarem de quant els va estimar la seva besàvia, de com ens va cuidar a nosaltres i que ella, reunida amb l’avi Jaume, el teu estimat Jaume, el papa, el tio Casio, la tieta Maria Dolors, ens mira, ens segueix i continua apretada als nostres cors. T’han ingressat varies vegades i sempre ha semblat que havies de marxar, però ens estimes tant i el teu cor és tan fort, que no vol, no vol deixar-nos orfes d’ àvia. La feina l’has feta tota, sobradament, has lluitat com ningú i has d’estar orgullosa d’haver recollit el que has sembrat amb patiment, dolors i un físic danyat per tot arreu; Àvia, el Jaume et portarà sempre al cor i tindrà un record per tu. Estigues feliç d’haver creat el que has creat: dues filles que t’estimen, 9 néts que t’adoren i 8 besnéts que saben que l’àvia velleta era molt gran quan ells eren molts petits. Estigues preparada per quan arribi el moment, el cel és teu i per fi, descansaràs. Senyor, si existiu tingueu compassió i deixeu de marejar la perdiu.

Relato el que sento per l’àvia; sense més. Et porto al cor i realment quan marxis d'aquest món t'hauràs alliberat, però el meu cor estarà buit i parlaré, parlaré amb tu com parlo amb tots els que estimo. Recongre!, quina vida.