Mecanoscrit: Sopar d' Amics: Tant se val
Mecanoscrit
Com son les coses, tot evoluciona, tot canvia: de millor a pitjor i a l’ inrevés, de menys a més, d'altres es queden estancades adalt o abaix, però d' alguna forma evolucionen, zero passes endavant o zero passes endarrera...en qualsevol cas, tot es mou; no segueixen evolucions lineals...al menys, el cas concret que us vull explicar: quan era adolescent, al cole, vaig escriure un relat, una història basada en el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, que l’acabava de llegir i que em va agradar (no sé què passaria ara amb uns quants anys de més). El resultat del meu relat (que no còpia) va ser bo, la professora me’l va puntuar bé i vaig estar a punt de presentar-lo a un concurs popular....però finalment no ho vaig fer...cobarde!. Ara, no em veig capaç d’inventar una història a l’estil d’aquell mecanoscrit (l’ original, el d’en Pedrolo, em va obrir les portes a conèixer el meu i l’altre sexe.....gràcies, Trini). Ara, avui dia, per molt que llegeixi (em va per èpoques), no aconsegueixo inventar res, no he evolucionat, tot el contrari, he anat a menys. Quina llàstima; el meu amic Sam Eidan escriu i inventa de meravella: absorbeix lectura i devora llibres, veu infinitat de pel•lícules, però la seva capacitat per escriure i la seva imaginació el fan gran, Tx!!....jo, només sé reflexionar, dir o escriure el que penso, el que em passa pel cap....real, no físic, però real.....sentiments sobre tot, opinions, dia a dia, pas a pas. Potser no tinc temps per reflexionar, per buscar la inspiració, per trobar un bon moment, una pau, una calma...imagino sortir a una terrassa amb el portàtil, prendre un cafè sota els raigs d'un sol d’estiu i començar a escriure...mirant la ciutat callada des d’un àtic, mirant el mar des del port, tocant els fins núvols amb els dits i respirar....clic, clic, clic...les meves mans no s’aturen, els dits cliquen, juguen, rectifiquen, anuncien i corregeixen. Llegeixo i rellegeixo aquella inspiració, aquelles lletres; veig la platja, el mar tranquil, sempre en moviment ara va, després vé, va i vé...veig el lloc, veig Palamós, Cala Margarida, els pescadors, les roques, les pedres i negre sobre blanc, clic, clic, clic...aquell és un refugi ideal, és el refugi per trobar inspiració, per a que es trobin l' Alba i el Dídac, per a que es trobin sols i tornin a començar. Comenceu millor, si su plau, que no s'escapi res, feu-ho millor que l'Adam i l'Eva, no tenim temps per tornar enrera i sou vosaltres qui té la paella pel mànec. És collonut!. Jo, soc de platja.
M’he anat, m’he anat...tornant al tercer mecanoscrit, no recordo de què anava però sé que estava molt bé; l’he buscat sovint sense èxit.
Sopar d'amics
Feia temps que no quedàvem, feia temps que no ens veiem, feia temps que no sortíem. L'A es va quedar a casa amb l' Ari, no teníem cangur. Jo, hàbil, vaig marxar. El metro. Ens vam retrobar: som bons amics, amics que es fan grans, que evolucionen, que tenen importants responsabilitats, que es cansen aviat i no troben el temps necessari per abraçar-se, parlar i comentar què n'és de nosaltres. Finalment, ho vam aconseguir. En P va reservar a un restaurant 'bohemi' del Raval, d'origen francès "Au port de la lune' a la plaça Sant Galdrich nª 1: vam menjar bé; ens van posar uns entrants del sud-est francès: ostres, paté, espàrrecs...i vi, molt vi. Ens agrada el bon vi (negre, oi R? o era blanc?). Després vam estar entre la carn poc feta, el peix suau i algun altre plat que ara no recordo. Però això és de més a més, vam obrir coses ja descobertes: que encara ens agrada veure'ns, que som amics, que en Sam no és perikito i que en P i la Sa esperen bebè; un més a la familia. Enhorabona. Les postres en forma de xocolata i el conyac van ser els darrers detalls...del sopar. Un cigarro, no vull, però surto a fumar. Després de pagar el compte (S no va venir, no li agrada gastar) vam anar al Rita Club. Modern i adult. Em va agradar. Després de dues rondes en forma de gin-tonics, casiques i cerveses, riures, promeses per veure'ns més sovint i alguna intenció per seguir la nit més endavant...ens vam anar recollint: ara marxen dos, ara un....va estar molt bé, curt, però intens; curt, però intens.
Tant se val
D' on venim. Hem arribat a la final de la Champions League 2011. Si del sud o del nord. Hem trepitjat metafòricament l'enemic blanc que dit sigui de pas, ho ha posat difícil. Ara estem d' acord, estem d'acord. ManU espera. Giggs, Chicharito, Rooney y Van Der Saar...fan por, però què cony! som boníssimis. Una bandera ens agermana, blaugrana al vent. Confiem en els nostres Messi, Iniesta, Masche, Puyol, Xavi, Pedro, Villa, Valdés, Alvés, Piqué, Abidal, Sergio, Guardiola, Adriano, Maxwell, Bojan, Fontàs....Ens veiem el dia 28. Un crit valent, tenim un nom, el sap tothom. Ha sortit el 39590. No aniré a Wembley. Barça, Barça, Barçaaaaaaaa!!
Com son les coses, tot evoluciona, tot canvia: de millor a pitjor i a l’ inrevés, de menys a més, d'altres es queden estancades adalt o abaix, però d' alguna forma evolucionen, zero passes endavant o zero passes endarrera...en qualsevol cas, tot es mou; no segueixen evolucions lineals...al menys, el cas concret que us vull explicar: quan era adolescent, al cole, vaig escriure un relat, una història basada en el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, que l’acabava de llegir i que em va agradar (no sé què passaria ara amb uns quants anys de més). El resultat del meu relat (que no còpia) va ser bo, la professora me’l va puntuar bé i vaig estar a punt de presentar-lo a un concurs popular....però finalment no ho vaig fer...cobarde!. Ara, no em veig capaç d’inventar una història a l’estil d’aquell mecanoscrit (l’ original, el d’en Pedrolo, em va obrir les portes a conèixer el meu i l’altre sexe.....gràcies, Trini). Ara, avui dia, per molt que llegeixi (em va per èpoques), no aconsegueixo inventar res, no he evolucionat, tot el contrari, he anat a menys. Quina llàstima; el meu amic Sam Eidan escriu i inventa de meravella: absorbeix lectura i devora llibres, veu infinitat de pel•lícules, però la seva capacitat per escriure i la seva imaginació el fan gran, Tx!!....jo, només sé reflexionar, dir o escriure el que penso, el que em passa pel cap....real, no físic, però real.....sentiments sobre tot, opinions, dia a dia, pas a pas. Potser no tinc temps per reflexionar, per buscar la inspiració, per trobar un bon moment, una pau, una calma...imagino sortir a una terrassa amb el portàtil, prendre un cafè sota els raigs d'un sol d’estiu i començar a escriure...mirant la ciutat callada des d’un àtic, mirant el mar des del port, tocant els fins núvols amb els dits i respirar....clic, clic, clic...les meves mans no s’aturen, els dits cliquen, juguen, rectifiquen, anuncien i corregeixen. Llegeixo i rellegeixo aquella inspiració, aquelles lletres; veig la platja, el mar tranquil, sempre en moviment ara va, després vé, va i vé...veig el lloc, veig Palamós, Cala Margarida, els pescadors, les roques, les pedres i negre sobre blanc, clic, clic, clic...aquell és un refugi ideal, és el refugi per trobar inspiració, per a que es trobin l' Alba i el Dídac, per a que es trobin sols i tornin a començar. Comenceu millor, si su plau, que no s'escapi res, feu-ho millor que l'Adam i l'Eva, no tenim temps per tornar enrera i sou vosaltres qui té la paella pel mànec. És collonut!. Jo, soc de platja.
M’he anat, m’he anat...tornant al tercer mecanoscrit, no recordo de què anava però sé que estava molt bé; l’he buscat sovint sense èxit.
Sopar d'amics
Feia temps que no quedàvem, feia temps que no ens veiem, feia temps que no sortíem. L'A es va quedar a casa amb l' Ari, no teníem cangur. Jo, hàbil, vaig marxar. El metro. Ens vam retrobar: som bons amics, amics que es fan grans, que evolucionen, que tenen importants responsabilitats, que es cansen aviat i no troben el temps necessari per abraçar-se, parlar i comentar què n'és de nosaltres. Finalment, ho vam aconseguir. En P va reservar a un restaurant 'bohemi' del Raval, d'origen francès "Au port de la lune' a la plaça Sant Galdrich nª 1: vam menjar bé; ens van posar uns entrants del sud-est francès: ostres, paté, espàrrecs...i vi, molt vi. Ens agrada el bon vi (negre, oi R? o era blanc?). Després vam estar entre la carn poc feta, el peix suau i algun altre plat que ara no recordo. Però això és de més a més, vam obrir coses ja descobertes: que encara ens agrada veure'ns, que som amics, que en Sam no és perikito i que en P i la Sa esperen bebè; un més a la familia. Enhorabona. Les postres en forma de xocolata i el conyac van ser els darrers detalls...del sopar. Un cigarro, no vull, però surto a fumar. Després de pagar el compte (S no va venir, no li agrada gastar) vam anar al Rita Club. Modern i adult. Em va agradar. Després de dues rondes en forma de gin-tonics, casiques i cerveses, riures, promeses per veure'ns més sovint i alguna intenció per seguir la nit més endavant...ens vam anar recollint: ara marxen dos, ara un....va estar molt bé, curt, però intens; curt, però intens.
Tant se val
D' on venim. Hem arribat a la final de la Champions League 2011. Si del sud o del nord. Hem trepitjat metafòricament l'enemic blanc que dit sigui de pas, ho ha posat difícil. Ara estem d' acord, estem d'acord. ManU espera. Giggs, Chicharito, Rooney y Van Der Saar...fan por, però què cony! som boníssimis. Una bandera ens agermana, blaugrana al vent. Confiem en els nostres Messi, Iniesta, Masche, Puyol, Xavi, Pedro, Villa, Valdés, Alvés, Piqué, Abidal, Sergio, Guardiola, Adriano, Maxwell, Bojan, Fontàs....Ens veiem el dia 28. Un crit valent, tenim un nom, el sap tothom. Ha sortit el 39590. No aniré a Wembley. Barça, Barça, Barçaaaaaaaa!!
Comentaris