Morrissey: "Ja descansaré quan sigui mort"

El tenia pendent, com a tants d' altres. Morrissey. Real Brit Pop. Però, ja està; l'he afegit a la llista del "Meji Hall Of Fame": està amb el Lenny Kravitz, l' Iggy Pop, els Pixies, els Cure, REM o  els Red Hot Chili Peppers. El vaig disfrutar: molt. Va valer molt la pena, malgrat algunes veus crítiques que el salvaven per qui és, no pas pel que va fer divendres passat. A mí, no em va decebre. Em va convèncer. Sí, sembla (dic sembla perquè no el conec personalment) arrogant, xulesc, misàntrop, vacil·lón...però, què coi! a mi m'agrada, m'encanten ell, el seu posat en escena i la seva música. Per què hem de ser tots iguals? Let him. És un crack. Moz never dies, The Queen and the Bullfighter do, but Moz isn't over.

                                                          Foto de Flashes and Sounds

Degut a la curta, però intensa vida dels Smiths, poc més de cinc anys durant la daurada dècada dels 80, el mestre feia 29 anys que no venia a Barcelona; és a dir la seva darrera actuació a la Lonely Barcelona va ser l'any 1985, a Studio 54, en ple èxtasi de The Smiths; el mític grup de Manchester, el lideraven Steven Patrick Morrissey i Johnny Marr. M'hagués encantat anar-hi, però no era ni adolescent, ni etern adolescent, tot i que començava aleshores amb els granets, la tonteria i tot el que envolta aquella meravellosa etapa de la vida;  per aquelles dates, jo no devia saber qui eren aquells britànics 'indies', però no trigaria gaire a descubrir-los: va ser una mica forçat; en P em va dir: "escolta els Smiths que t'agradaran, el cantant és el Morrissey, pop melòdic, una icona del british pop de Manchester". Try it. La paraula 'grunge' fou l'evolució del que aleshores es feia dir 'indie'!

I així va ser, li vaig fer cas. Meat Is Murder, The Smiths, The Queen Is Dead. Al principi em van semblar una mica avorrits, amb aquells crits allargats de noia esbojerrada i en ocasions, tan melòdics...tirava més cap a altres bandes anglosaxones: Iggy Pop i els Stooges, o inclús, els Ramones, ja saps. El tema amb el que va començar el divendres passat, The Queen Is Dead, m'encaixava, m'agradava. Altres, com Ask (this is a new single...ASK!) també em feien sentir a gust. Rank, There's a Light That Never Goes Out, Girlfriend In a Coma...

Amb puntualitat britànica, a les 21.30h, sortia a l'escenari tota la banda degudament equipada, i ell, el mestre, vestit d'un negre rigurós, liderava. Marcava. Darrere seu, a més a més de la banda, dues fotografies enormes de la reina Isabel II d'Anglaterra, aixecant els dits anulars d'ambdues mans, com dient: "A prendre pel cul". Impensables imatges per altres monarques d'altres regions, on la figura del rei i la seva familia son intocables. Apoteòsic començament. Jugant amb el micro, gesticulant, entregat. Un regal per a tots nosaltres, amics i amigues, coneguts i conegudes.

EveryDay Is Like Sunday- St. Jordi Club

A la reina, li va seguir la cançó del torero que mor en plena FIESTA, acompanyada d'escalofriants imatges de cornades i sang i fetge; la va acabar amb un contundent: "The Shame of Spain". Potser no sabia que a Barcelona estàn prohibides les corrides. Meat Is Murder, How Soon Is  Now? i Asleep van ser els temes dels Smiths que vam tenir el privilegi d' escoltar; a meitat del concert, una sincera felicitació a Green Day per haver entrat a formar part del Rock and Roll Hall Of Fame i va recordar que l'ebola pot infectar la població espanyola: are you scared?..SARCASM. SINCERELY.

The Queen IS Dead -Sant Jordi Club

17 cançons. La resta del concert, un càlid repàs de 8 temes del seu darrer disc: "World Peace Is None Of Your Business". La resta de la banda duia samarretes blaugranes (no del Barça) on es podia llegir: "Lonely In Barcelona". Magistral. Awesome. No va parar, va gesticular, es va passejar per l'escenari i va mostrar un to de veu espectacular. I a això, hi afegeixo que va anunciar fa uns dies, que havia superat un càncer i acabava de fer tractament, però el vaig veure a toppe, el vaig veure fort. Tremendo. Incredible!

L'anècdota va ser mentre pujàvem a la muntanya de Montjuïc amb en S, amb la seva scooter 125cc. Rius de gent, nyus creuant un riu infestat de cocodrils, noies adolescents i petites cridant, boges, histèriques, corredisses de mares i seguidores afèrrimes de la Cadena Dial...però què és això? Busos especials, caravanes de cotxes, Guàrdia Urbana.....i això?? Això ho ha generat el monstre de Manchester? Però no estava "de capa caída"? Què estrany...Doncs, no. L'explicació és que, com ens trobem en un país amb una lamentable cultura musical (i no musical, també), aquest esdeveniment històric (feia 29 anys que Morrissey no venia a Barcelona) va quedar relegat al Sant Jordi Club, mentre el Palau Sant Jordi s’omplia fins els topes d’una vulgar massa que acudia a veure, de forma voluntària!!, una ¿cantant? anomenada “Malú“. Impossible confondre les cues d' uns i altres. Ho sento, però no hi havia color: l' Espanya cutre, la Barcelona canyí, hortera i amb un gust musical sota zero, separats per pocs metres d' uns indies, ja granadets, amants de la bona musica i l'excel·lència.

SetList del concert